dimarts, 30 d’agost de 2011

Premis (o deures d'estiu)



Aleluia, direu (ha sonat una mica pedant això...). Si, tinc mil excuses, però la veritat és que la mandra em podia. He estat tan desconnectada que pensar l'esforç que em suposava em feia anar deixant-ho. I no és que no em fes il·lusió, eh, només era mandra, pura i dura!

I és que he rebut per una banda una cadena i per una altra un premi, la primera per part de l'Onavis i l'Euphorbia i el segon de l'Onavis. Començo pel premi, que és més fàcil... és a la versatilitat i implica explicar set coses d'una mateixa. Ahí van...

- Tinc un germà petit (bé, més petit que jo).

- Odïo el número 7... no em pregunteu per què, és irracional, i a sobre a gairebé tothom li agrada... a mi m'agraden el 5 i el 8.

- Em mossego les ungles. I a sobre una de les meves filles està començant a fer-ho.

- De petita (i no tan petita) contava sempre les escales que pujava o baixava, fins que vaig obligar-me a deixar de fer-ho... (aquests tres primers punts em fan pensar que soc carn de psiquiàtric...).

- El meu plat preferit és la truita de patates sense ceba. I jo la faig força bona, per cert.

- Aquesta ària m'encanta i sempre em fa plorar (això no és novetat, jo ploro per tot...). I trobo que la Netrebko la canta com els àngels.

- Algun dia (si tot va bé d'aquí a 4 anys) tornaré a Nova York.

I ara el joc de les 7 entrades. No se si me'n sortiré, la meva memòria és fatal...

L'entrada més bonica. Permeteu-me que en digui 3: són els tres posts que vaig fer quan les gatxans van fer 1 any, un per la Maria, un per l'Erinn i un explicant el part.

L'entrada més popular. Aquesta és fàcil. Segons les estadístiques és l'entrada del Mic. A més, per fer-la vaig descobrir el blog de l'Anna.

L'entrada més controvertida. Soc molt sosa i no genero gaires controvèrsies... potser la que vaig dedicar a parlar de les mossegades de l'Erinn. Segurament em vaig expressar malament quan vaig dir que era feina de la directora de l'escola o de la mestra control·lar el que passava allà i va semblar que els deixava tota la responsabilitat del que passava, quan és al contrari, jo me'n sento responsable i per això em semblava excessiu que me'n parlessin contínuament, era com recordar-me que no ho feia bé, que alguna cosa fallava.

L'entrada més útil. Buff, estic amb l'Euphorbia (per cert, m'encanta el teu nom, i és em va agradar molt la botànica quan la vaig estudiar) que això de l'utilitat és molt relatiu... A més, jo no soc de fer posts sobre consells... crec que un dels pocs que he fet va anar de bolquers.

L'entrada l'èxit de la qual em va sorprendre. Doncs segurament la història de les mares perfectes i les seves derivades un, dos i tres han tingut molt d'èxit. I és que en el fons totes les mares ens trobem amb el mateix percal!

L'entrada que no va rebre l'atenció que es mereixia. Home, les primeres entrades no les llegia ningú, però una que crec que hauria de llegir tothom i que va passar gairebé desapercebuda és la de l'entrevista a l'Anna Cabré.

Una entrada de la que n'estàs orgullosa. Home, una mica de totes. A mi el blog em serveix de teràpia: hi explico allò que em passa pel cap, que m'amoïna, que em succeeix o que em diverteix. I de vegades (com ara) va bé rellegir-lo i veure quantes coses bones hi ha a la meva vida. Com aquesta.

I res, aquí queda tot fet. Qui vulgui seguir-ho hi està convidat, que a aquestes alçades ja l'heu rebut totes!

6 comentaris:

  1. Ens hem de treure aquest vici tan lleig de mossegar-nos les ungles! :-((

    M'agrada molt l'últim post. No hi ha res com seguir enamorada després de tant de temps i per molts anys!

    Muacks!

    ResponElimina
  2. Carai, d'aquí a 4 anys tornaràs a NYC! a celebrar algo?jo espero tornar-hi segur d'aquí a 11 anys, això si abans no cau un viatge llampec!
    He llegit l'entrada d'en MIC, l'he estat buscant per la Marina i està esgotat a per tot! q hi farem!

    ResponElimina
  3. Si noia, a veure si ho deixem!

    Solsolet, abans de les vacances a Molins de Rei el tenien segur! Jo més els he comprat el llibre de "la capseta màgica del bosc" de'n Mic i és xulíssim!

    A NYC, si no passa res, hi anirem tots quatre quan el meu marit faci els 40! ja estic estalviant!

    ResponElimina
  4. Que macos els posts de les teves nenes!
    Jo no he estat mai a NY.... de moment!

    ResponElimina
  5. Què curiós això de l’odi al 7. He sentit de gent que li agrada un número o un altre, però això d’odiar-ne un és el primer cop que ho veig. A més ja té guassa que hagis de contestar 7 coses sobre tu i després 7 entrades antigues al teu blog. Què bo.

    A mí també m’agrada aquesta ària i la versió que poses és molt bona, ja la tenia clissada. Té moltíssima força emocional. També m’agrada molt l’ària de baix del pare quan li diu que deixi al seu fill... ai... pobra Violeta.

    Si vols saber l’origen del meu nom et deixo l’enllaç a l’entrada on ho explicava:

    http://euphorbia-bcn.blogspot.com/2008/05/euphorbia-perqu.html

    Per les entrades ja tornaré a passar que ara no tinc temps.
    Petons

    ResponElimina
  6. M'apunto a la truita de patates sense ceba! Quina mania de posar-hi ceba, amb lo bona que és sense :p

    ResponElimina