Esther Tusquets

Ha mort Esther Tusquets, la que va ser propietària de l'editorial Lumen. No m'uneix a ella més que la meva passió per la Mafalda, però pertanyia a un temps i una societat que sempre m'ha atret. Aquesta burgesia catalana culta, que estiuejava a la costa brava i dominava el món cultural barceloní. Potser per això he clickat la notícia a la Vanguardia i m'he dedicat a llegir les notícies relacionades. I un parell de coses m'han cridat l'atenció.

La primera la actitud com a editora: el no publicar res que no t'agradi, vèncer els arguments comercials o buscar-los un cop la novel·la t'ha agradat, no al revés. En una entrevista diu que no publicava més de 30 o 40 llibres l'any, aquells que podia llegir i analitzar. Penso en la quantitat de llibres que es publiquen avui en dia, de vegades autèntics horrors (estic pensant en un que em van regalar uns amics, "Lucy Sullivan se casa" que, o bé m'estic tornant molt selectiva, o bé hi ha llibres que no haurien de veure la llum). També penso en el que costa trobar a les llibreries tot allò que no és novetat. Com si només valgués el que és nou, allò que s'ha de vendre.

Per altra banda m'ha arribat la forta relació amb els amics. Els que parlaven d'ella eren amics seus, a més la majoria coneguts per la seva faceta literària o editorial. I eren amics des de fa 40 o 50 anys. A més, de les seves paraules dedueixo que eren com una gran família. Aquesta sensació de lligams d'amor per sobre dels lligams de sang, la veritable amistat. Dóna la sensació que aquesta burgesia fugia del passat, dels seus pares que havien guanyat la guerra, del benestar, intentant ser una esquerra compromesa, amb ideals. Però no debia ser fàcil deixar tot allò enrera. No sé, potser tot són imaginacions meves, però m'agrada posar una història darrera la gent que no conec.

I finalment la relació mare-filla, tant amb la seva mare, com amb la seva filla. De la seva mare comenta que Edip també existeix entre mares i filles i parla d'ella amb molt d'amor. I de la seva filla no en diu res en concret, però en parla amb admiració i fins i tot amb un cert punt de sorpresa, com si no s'hagués esperat que arribés a ser com és. Parla de la complexitat de la relació entre mares i filles i la comparteixo, aquest entendre's i no entendre's, aquest estira i arronsa. Crec que ha de ser difícil quan els fills arriben a l'adolescència deixar anar la corda, deixar que s'equivoquin quan tu ho veus a venir, callar. I crec que si són noies hi ha un punt de complicitat que fa que encara ho sentis més proper i costi més no intervenir-hi. A la meva mare li va costar molt, però en va aprendre. I no fa gaire va comentar davant meu que li agradava molt veure com jo feia de mare, veure la relació que tenia amb les meves filles. Ho deia amb amor, però també amb un punt de sorpresa.

Res, que tenia coses al cap que volia posar per escrit. Un dia d'aquests agafaré el "Todo Mafalda" i començaré a ensenyar a les meves filles quatre veritats del món.